A la vida, prenem moltes decisions...i prendre
decisions sovint ens provoca por, por a equivocar-nos, a no decidir
correctament....és per això que moltes vegades quan prenem una decisió, ens
justifiquem o necessitem justificar-nos, necessitem trobar una explicació
racional que ens recolzi la decisió que hem pres.
Fa exactament 8 mesos, vaig prendre una
decisió important per mi...concretament vaig decidir fer allò que s’anomena
“penjar les bótes”….alguns ja ho haureu “patit”…d’altres encara us queda
temps…o no tant…i la resta, els que no tingueu res a veure amb el bàsquet inclús
us pot sonar a xino…
Què entenc jo per penjar les bótes??...doncs
per mi és una presa de decisió voluntària de deixar de practicar bàsquet.
Aparentment sembla fàcil no?...prenc la
decisió, ho deixo i punt! Però és clar, quan portes 20 anys de la teva vida, és
a dir, més de la meitat, relacionada amb aquest esport, entrenant jugadors/es,
sent-ne aficionada, practicant-lo com a jugadora (independentment del nivell
competitiu), doncs la veritat és que fa una mica de respecte….sense adonar-te’n
és un esport que t’atrapa, que t’estableix unes rutines, que et condiciona el
teu entorn, el teu dia a dia i sobretot els teus caps de setmana, que forma
part intrínseca de la teva vida….
Múltiples podrien ser els motius pels quals un
dia decideixes posar punt (no poso punt i final perquè no m’agraden els finals)
a tot això, però en el meu cas vaig prendre la decisió amb un pèl de ràbia cap
al propi bàsquet...vaig culpar el bàsquet dels meus dolors d’esquena, vaig
culpar-lo de no tenir caps de setmana lliures, vaig culpar-lo d’arribar a casa
a les tantes del vespre entre setmana, etc...com he dit al principi...vaig
justificar la meva decisió per sentir-me tranquil.la d’haver escollit
correctament i què millor que carregar les culpes als altres i buscar excuses fora
nostre que ens recolzin la nostra decisió?(quants cops ho fem per sentir-nos
millor?)
Vaig culpar-lo tant que he estat fins i tot
uns mesos força desconnectada d’ell...
I és ara, amb una altra perspectiva, més en fred,
i en el meu procés de trobar-me, de connectar amb la meva essència...que me
n’adono que no puc culpar al bàsquet de res...i que precisament és tot el
contrari...que sóc qui sóc gràcies al bàsquet i que només puc estar-li agraïda.
Aquest
esport m’ha regalat moltíssimes coses....en primer lloc i per mi
importantíssim, gràcies a ell he conegut i segueixo coneixent gent increïble,
molta de la qual encara segueix i seguirà formant part de la meva vida
afortunadament; el bàsquet també m’ha aportat moltíssims valors...valors com el
sacrifici, la lluita, el treball, la constància, la superació, l’ambició, el
companyerisme, el construir des de la il·lusió, el treball en equip, la
importància de la comunicació, el respecte pels rivals, la generositat...i
segur que me’n deixo molts...però en tot cas valors que em guardo com un tresor
a la butxaca i que m’ajuden a ser millor persona i afrontar la vida de millor
manera!
És per això que vull deixar constància que em
vaig equivocar...i no pas en prendre la decisió de penjar les bótes, perquè
prendre decisions forma part de la vida, de fet la vida no és més que una
successió de decisions que prenem i no hi ha decisions correctes o incorrectes (“qui sap
el que és bò o és dolent?”), sinó que em vaig equivocar justificant la meva
decisió amb factors externs a mi, carregant-li les culpes al bàsquet del que no
m’agradava en aquell moment, del que no em satisfeia o del que creia que havia
de canviar.
I LOVE THIS GAME!!
