Vull expressar!!

Fa uns dies, vaig sentir a una persona molt important per mi com deia que sentia malestar pel fet de no trobar un canal d’expressió amb el que se sentís còmode per transmetre als altres tot allò que tenia dins, que tenia necessitat de transmetre pensaments i opinions, i no trobava la manera....
Em va afectar....vaig veure la seva impotència als ulls...la seva ràbia per voler expressar i no saber com fer-ho...de fet amb aquella mirada estava expressant moltes coses potser sense ser-ne conscient...i a mi em va arribar sens dubte!

Allò em va fer pensar molt...em va ressonar moltíssim...fa 6 anys la meva mare es va quedar sense parla degut a un ictus...i us asseguro que conec aquesta mirada d’impotència per no poder dir ni parlar, i no es tracta de comparar un cas amb l’altre, està clar que en el cas de la meva mare hi ha una impossibilitat física i ella ha hagut de trobar altres maneres d'expressar-se per força, sinó de ser conscient si això em ressona o no tot i no tenir aquesta impossibilitat física...Penso que molts ens hi podriem sentir identificats d’alguna manera o una altra...la persona que comento per exemple...o jo personalment m’he sentit així i m’hi continuo sentint en moltes ocasions...I perquè? Quants cops he volgut expressar una cosa i no ho he fet x no saber com fer-ho? Quants cops no m’he atrevit a parlar per por a fer el ridícul pensant que no dominava aquest art de la oratòria? Quants cops no he parlat per no trobar les paraules adequades...i m’he empassat tot allò que volia dir?...Quants cops he sentit que les meves opinions, emocions o sentiments no arribaven com jo volia a qui anaven dirigides per la meva incapacitat d'expressar-les o per la incapacitat de l'altre d'entendre-les? Són aquests motius suficients per deixar de dir o expressar?...Només poden dir els que saben “parlar”?

Hem nascut en una societat on es dóna molt poder a la paraula, quasi bé diria que se li dóna “inmunitat”; hi ha molts bons oradors, però quants d’aquests comuniquen amb paraules buides de significat? Quants d'ells comuniquen realment desde dins? N’hi ha molts que tot i parlar molt bé a mi no m’arriben...perquè? Estem parlant d’ Expressar de veritat o simplement de Parlar?...perquè en molts casos parlar no té res a veure amb Expressar i ni molt menys amb Arribar.

Està clar que parlar doncs no és l’única manera d’expressar-se...de fet hi ha coses impossibles de transmetre mitjançant la paraula...hi ha sentiments, sensacions, emocions, actituds i pensaments que no es poden descriure amb paraules...i amb això no li vull treure importància a la paraula perquè ben usada és una eïna potentíssima.

Tots tenim coses importants (almenys per nosaltres) i interessants a comunicar, a expressar, a compartir i hem de provar de fer-ho...el món es perd una gran part de nosaltres si no ho fem. Jo ja estic farta de fer autèntics discursos sola a la dutxa perquè sé que ningú em jutjarà, o de callar-me el que penso quan tinc la necessitat de fer-ho, o guardar-me per mi les meves idees i els meus pensaments quan penso que són genials...o direu que no us ha passat mai? 
Ens podem expressar usant la veu, però també podem escriure (jo provo de fer-ho ara mateix), podem comunicar mitjançant imatges audiovisuals, un dibuix, una carícia, una abraçada, una mirada, una fotografia, un somriure, una llàgrima, un gest, una acció, un regal, una peça artística, una cançó, un ball...se m’ocurreixen moltes formes d’expressar-se al món que ens rodeja, i a aquestes li podria sumar totes les que no se m’ocurreixen...però el realment important és buscar el canal en el que un se senti còmode fent-ho, i encara potser més important és estar alerta a com ho fan les persones que ens envolten i ens importen...perquè potser la meva manera d’expressar-me de veritat no és la mateixa que per la persona que tinc al davant...i el vertader repte i alhora encant recau en saber-ho captar i apreciar. No vivim sols, de la manera que sigui però comuniquem-nos!