Experimento…després existeixo!

"Toda mente debe aprender por sí misma la lección entera, debe recorrer todo el terreno. Lo que no ve, lo que no vive, no lo sabrá (R.W. Emerson)

Havia sentit moltes vegades històries del famós Camino de Santiago…que si era tota una experiència, que si coneixies molta gent interessant, que si era una autèntica prova física, que si era molt dur, etc...però sóc de les que pensa que per moltes històries que t'expliquin, per moltes pel.lícules que miris, per molts llibres que llegeixis, per molta teoria que t'ensenyin….la millor forma d'aprendre a la vida és FENT i EXPERIMENTANT…les vivències són úniques i molt personals, i res s'equipara a viure en primera persona una experiència…res!!

Fa cosa d'un parell de mesos vaig tenir l'oportunitat de fer un tram d'aquest camí tota sola, concretament el tram que va de Santiago de Compostela a Finisterre (un tram diferent, donat que comença on tothom acaba, i acaba a la fi del món davant del mar) i no ho vaig dubtar…uns dies per estar amb mi mateixa, moltes pors, més de 100Km. per davant i un gran repte per superar...

En primer lloc van aparèixer els interrogants sobre la part més física: el meu cos aguantarà caminar 7-8h diàries durant varis dies seguits?; l'esquena aguantarà el pes de la motxilla i el dolor de caminar tant? (pateixo una discopatia lumbar); em sortiran llagues als peus?; estic preparada físicament?; tindré alguna lesió?...

D'altra banda sorgien els interrogants més mentals-emocionals: em farà por estar totalment sola? em trobaré gent? i si em passa alguna cosa qui m'ajudarà? quan estigui cansada seré capaç de seguir o abandonaré? no conec el lloc, on dormiré, amb qui? i si em perdo?...

Bla-bla-bla…..me n'adono després de l'experiència que tots aquests interrogants i aquestes pors només eren això…collonades (com la majoria de cops a la vida)! Però com molt bé dic, tenia que passar per l'experiència per adonar-me'n…era l'única manera!

No entraré a explicar el meu viatge amb pèls i senyals (si algú s'anima i vol informació estaré encantada de fer-n'hi cinc cèntims), però si que tinc una necessitat, i és la de compartir algunes reflexions i imatges d'aquest mini viatge. Moltes poden resultar òbvies, però jo he necessitat experimentar-les per ser-ne totalment conscient. Escriure-les i resumir-les aquí, m'ajuda a fer-les encara més conscients i poder-les aplicar a la meva vida real...de fet això és el regal que m'enduc d'aquesta experiència del Camino, perquè m'obre les portes a nous aprenentatges. Aquí les deixo anar:

1- Davant de qualsevol repte, el més important és l'actitud amb la que l'afrontes.

Inici de l'aventura a Santiago. Nervis, però molta il.lusió.

Inici 2n.dia. Em fa mal tot i 32Km per davant. Positivisme!

2- Les multituds i el soroll em desconnecten, i la natura em connecta i em meravella. La naturalesa em dóna pau.

3- La importància de la presència, de l' Aquí i l'Ara i sobretot el gaudir de l'instant present. Me'n vaig adonar que el dolor físic m'avisava que no estava connectada amb el present i amb allò que succeïa, sinó que em connectava amb la raó. Quan gaudia del que l'entorn m'oferia i allò que el present em donava, el dolor passava a un segon pla.

5- La importància de la respiració i de seguir el propi ritme (no el d'altres). Per poder-ho aconseguir és clau respectar el silenci...escoltar-se el cos, els pensaments i les emocions. Ens informen contínuament de les nostres necessitats, són una guia, són la nostra guia. I sobretot, no trair aquest ritme per agradar als altres, és a dir respectar-se. Això va ser bàsic i importantíssim per superar tant el repte físic com mental.

7- L'expressió treure el Fuà…(alguns ja saben de què parlo…jeje…però pels que no l'entenguin, doncs seria el fet de treure el meu extra, és a dir, que quan ja no puc més obligar-me a treure una mica més...les meves reserves). Això em va ajudar en molts moments i em va fer veure que els meus límits me'ls posava jo mateixa…perquè en realitat aquests anaven molt més enllà del que imaginava. Tot és qüestió de voluntat i no tirar la tovallola, i us asseguro que les temptacions de fer-ho van ser nombroses.

8- Donar quan ho senti i sense esperar res a canvi...i perquè sigui sa i en equilibri, aquest cercle s'ha de tancar aprenent a rebre sense sentir-me obligada a retornar. Sembla obvi, però aquest va ser un gran aprenentatge que m'enduc. Vaig viure vàries situacions on vaig rebre molt de la gent que em vaig anar creuant…i sovint vaig sentir incomoditat per no poder-ho retornar…Va ser aleshores quan vaig adonar-me que jo estava donant molt al mateix moment, i estava donant d'altres maneres a les que rebia. Quan un dóna rep, però sovint d'allí on menys espera o d'allí on no ha donat! És un cercle en equilibri i que es retroalimenta, i on un ha de fer el primer pas.

9- No prejutjar, tothom té alguna cosa a ensenyar i a aportar. I aquesta la dedico als companys de viatge, a tots els que em vaig anar creuant, amb els que vaig compartir estones, converses, confidències, passos, diversió, punts de vista diferents, experiències i sobretot molts aprenentatges…el camí me'ls va oferir per diferents motius i em va mostrar que no importava la procedència, l'estatus social, el passat que arrosseguessin, ni amb què es guanyessin la vida...lo important eren ells, la seva essència, la seva autenticitat. De cadascú d'ells m'emporto alguna lliçó o alguna cosa nova, i els dono les gràcies, especialment a: Paolo, Fina, Claudio, Juanra, Vanesa, els 4 Murcianos, Massimo, Jessika i Antonio. "Las casualidades son como las islas, por debajo del mar están todas connnectadas"(Paolo)

10- Acceptació de la meva totalitat. Acceptar la meva part obscura…la meva ombra…perquè la tinc i forma part de mi. Em va acompanyar tot el camí, i ho segueix fent...així que l'accepto i l'abraço.

Volem llet de vaca gallega recent munyida!

11- Quan un desitja alguna cosa de veritat i hi posa tota l'energia, l'univers li acosta. És important posar-hi l'energia, l'esforç, la dedicació i el temps…les coses no arriben per art de màgia.

12- La importància de celebrar les victòries o reptes aconseguits, i encara més important…compartir l'alegria d'aconseguir-les amb altres...Diuen que la felicitat no és plena fins que es comparteix.

 

13- Necessitar menys, valorar més i agrair. Aquesta aventura em va servir per adonar-me que necessito ben poc per gaudir i sentir-me plena (menys del que pensava). També per valorar una mica més el que tinc, valorar-me a mi mateixa i la gent que m'envolta (agafar-ne distància em va fer valorar-ho). Per últim la importància d'agrair. Aprofito per agrair doncs als que em van empènyer a viure l'experiència, i els que em van respectar la decisió de fer-ho…i perquè no, també a les meves cames que em van permetre viure aquesta experiència. Gràcies!  

14- Deixar de buscar per trobar. Posar més energia en fluir i gaudir del camí, i no tant en la obsessió per trobar. Estar obert a les coses que van sorgint i ser flexible per canviar el pla en tot moment. Apreciar els matisos i no tenir por a prendre decisions.

15- Tot esforç té la seva recompensa. Sempre hi ha alguna cosa positiva a treure després d'un esforç...sempre hi ha algun aprenentatge o alguna experiència, potser no la que esperàvem, però sempre n'hi ha alguna. En el meu cas...la recompensa ha estat creure i estimar-me una mica més i gaudir molt de la meva pròpia companyia, és a dir, un autèntic regal!!

Magnífica posta de sol a Finisterre

Km. 0.0. Aquí tot acaba i tot comença alhora.

I una gran dosis d'energia!

 .

Virus positius o virus negatius?

Passejant fa uns dies pel bosc amb una amiga vam observar una cosa molt curiosa…allí a dalt a la soledat de la muntanya, en un dia assolellat i en un ambient d’absoluta pau ens vam creuar amb algunes persones que no ens van saludar, ni mirar tan sols.

Personalment em va xocar el fet i em vaig preguntar què és el que passaria en el dia a dia a la ciutat en condicions diferents? 

Així que fent honor a la meva ment curiosa i a la meva capacitat d'observació se'm va ocórrer fer un petit experiment durant una setmana, poc científic però molt real, val a dir-ho. I així ho vaig fer. 

Durant els 5 dies de la setmana següent em vaig proposar recórrer el tram de 7 xamfrans i uns 15 minuts de durada que separa casa meva de la plaça on porto el gos a passejar cada matí, d'una manera diferent a l'habitual. Concretament amb un somriure d'orella a orella i amb l'objectiu d'intentar creuar una mirada amb cadascuna de les persones amb les que em topés pel camí i desitjar-los un bon dia!

A priori agradable i senzill oi?

Heu observat mai les cares de la gent a primera hora del matí? Doncs jo després d'aquest petit experiment casolà…us asseguro que m'he quedat ben esgarrifada, tenint en compte que em vaig creuar amb una mitjana de 30 persones per dia.

Què vaig observar?

Per començar la majoria de cares a quarts de nou del matí són ben grises (per englobar-ho d'alguna manera les anomenaré així)…em refereixo a cares inexpressives i apagades algunes, estressades i enfadades altres, és a dir, la majoria força distants del que entendríem per una expressió agradable i somrient! Increïble, no creieu? Bé, almenys a mi em va sobtar.

I encara filant més prim, d'aquesta gran quantitat de cares grises, la gran majoria caminava mirant al terra, així que tampoc facilitaven ni buscaven cap mena d'interacció….

Què va passar?

Doncs que en la majoria de les ocasions no vaig poder creuar mirada, mostrar el meu somriure i ni molt menys desitjar el bon dia a la persona amb la que em creuava. De les poques persones que em van mirar durant els 5 dies, la majoria de seguida van desviar la mirada (intueixo que s'espantaven del meu somriure o simplement que no volien interactuar). I en 4 cops contats em vaig creuar amb persones que somreien i tornaven la salutació amablement (i quina sensació més agradable, us ho asseguro).

Què en trec de tot això?

No critico i encara menys em distancio d'aquesta condició de posat gris generalitzat, estic segura que en moltes ocasions jo he estat i segueixo sent una d'aquestes cares grises i apagades que mirava al terra a primera hora del matí, i és totalment lícit i respectable, som éssers emocionals i el món interior de cadascú és el que és, totes les emocions s'han de viure i sobretot respectar.

Però el que realment em fa reflexionar, més enllà d'observar la gran quantitat de cares grises (que és un tema més que preocupant i per reflexionar-hi a fons), és el fet que en una societat que conviu o que hauria de conviure donat que som éssers socials per naturalesa, hi hagi aquesta poca interacció, aquesta falta de relació amb el món que ens envolta, amb la gent que em creuo i amb allò que em rodeja. 

Ens necessitem els uns als altres, de fet és en les relacions amb altres on tenim l'oportunitat d'aprendre i de créixer, i encara més enllà…la relació amb els altres ens pot ajudar a conèixer-nos més a nosaltres mateixos. 

Tot això em fa pensar que potser és un petit reflex del que som com a societat en moltes ocasions…Ens costa potser posar-nos al lloc dels altres? Ens costa mobilitzar-nos i lluitar per les coses fins que no ens afecten realment de ple a nosaltres? No tenim la capacitat d'observar amb atenció les coses que passen al nostre voltant? Ens escoltem els uns als altres?

Les emocions es contagien, això és un fet…aleshores jo em pregunto: Què ens estem contagiant els uns als altres? Sóc conscient del que transmeto? Sóc capaç de deixar-me contagiar d'emocions positives d'altres quan no estic bé? Dono per normal i acceptat que l'emoció natural a aquesta hora del matí és d'apatia, falta d'energia, preocupació, estrès, etc. i me’n deixo contagiar? O pel contrari, si em sento feliç, comparteixo la meva felicitat amb el món?

Només un últim detall, el meu somriure va ser capaç de transformar la cara grisa d'un parell de persones en un magnífic somriure, un resultat discret però suficient per alegrar-me i poder comprovar en primera persona que és possible aquest contagi…

Em pregunto doncs si tots plegats podríem ser una mica més conscients de què és allò que anem contagiant pel món i que allò que transmetem és alhora el que rebem dels altres, tenir un punt de responsabilitat personal i provar d’ajudar-nos mútuament contagiant-nos VIRUS POSITIUS i actituds positives entre tots com a societat, en comptes d'esperar que ho facin els altres o que les coses canviïn per si soles i per art de màgia no?  Les nostres emocions impacten de manera considerable en el nostre entorn i en la qualitat de les nostres relacions encara que no en siguem conscients, així que el canvi ha de començar dins d’un mateix i això és un qüestió d’ACTITUD.

Connexions amb Sentit

Connexió: acció de connectar o posar en contacte o relació una cosa amb una altra de manera que formin una sola cosa, s’uneixin o quedin enllaçades. Aquesta connexió es pot donar, entre d’altres maneres, de forma física (amb contacte directe), simbòlica o mental (sense contacte físic) i avui en dia inclús de forma virtual.

La definició que ens dóna el diccionari d'aquesta paraula està molt bé, però com en la majoria dels casos, i des del meu punt de vista, es queda curta.

Què vol dir aquí la paraula cosa? Crec que estarem d'acord que les connexions poden establir-se entre infinitat de coses, tals com objectes, persones, altres éssers vius, situacions, idees, sistemes, experiències, emocions, naturalesa, valors, sensacions…i es poden establir en tots els sentits i combinacions possibles entre dos o més d’aquests elements.

 
A mi les que em semblen realment interessants són les que impliquen una persona com a mínim...és a dir, les que m’impliquen a mi. El meu dia a dia i la meva vida està plena de connexions...em connecto amb altres persones contínuament, amb altres éssers vius, amb la naturalesa que em rodeja, amb idees (meves i d’altres), amb experiències (de tota mena), amb emocions (i la majoria de cops de forma inconscient), amb objectes que m’envolten, amb situacions (les busqui o no)…

Seguint amb el tema i donant-hi un parell de voltes, arribo a la conclusió que puc classificar les connexions que tinc a la meva vida en tres grups:

-Les connexions nul·les (aquelles que no connecten de forma correcta i requereixen un esforç, em resten, em desgasten, no m’aporten res, no flueixen amb mi, …)

-Les connexions funcionals (necessàries pel bon funcionament de les dues parts, ni sumen ni resten, útils en un moment determinat, neutres, pactades i interessades per les dues parts,...)

-Les connexions amb sentit (aquelles que connecten de forma natural, amb valor afegit, positives, que sumen, que fan créixer les dues parts, que flueixen, imprescindibles, gratificants,...)

I us estareu preguntant el perquè d’aquestes reflexions i aquest interès per les connexions...doncs res, ben simple: tenint en compte que una servidora es connecta contínuament amb altres elements, resulta força obvi que la meva qualitat de vida pot estar determinada en gran part per la qualitat de totes i cadascuna d’aquestes connexions, i és clar, això si que és important per mi i el més important, que depèn exclusivament de mi.

Així que en sintonia amb aquesta teoria, faig la següent DECLARACIÓ:

 

“Vull buidar la meva vida de connexions nul.les per poder així deixar espai i omplir-la de CONNEXIONS AMB SENTIT…vull connectar-me amb coses que m’aportin i objectes que tinguin sentit per mi, vull connectar-me amb persones que em facin créixer, que m’emocionin, que em respectin i que flueixin amb la meva forma de ser i entendre la vida, vull connectar-me amb parts de la naturalesa que m’inspiren i m’omplen d’energia, vull connectar-me amb experiències, activitats i accions de les quals en pugui aprendre i gaudir, vull connectar-me amb idees que vagin amb coherència amb mi mateixa i amb els meus valors….Perquè aquestes Connexions amb Sentit, al cap i a la fi, són les que em connecten amb mi mateixa, em fan  treure el millor de mi i donen sentit a la meva vida”

I seguint amb aquesta inèrcia, aprofito per inaugurar en aquest humil però intens blog, la nova secció titulada “Connexions amb sentit”, on persones del meu entorn, persones amb les que jo tinc una connexió amb sentit, explicaran de forma breu i des de la seva pròpia essència, alguna Connexió amb Sentit que tinguin a les seves vides…alguna cosa, persona, situació, objecte, experiència, activitat, etc…que per ells tingui aquest valor afegit, positiu, amb què flueixin i creixin, o que sigui imprescindible. 

Jo personalment, amb coherència amb la meva declaració anterior, amb aquesta nova secció pretenc començar a omplir la meva pròpia vida amb una nova Connexió amb sentit, tot honorant un dels meus principals valors: Fer de fil conductor i crear noves xarxes. En breu podreu gaudir de la primera aportació, desitjo que us agradi!

Vull expressar!!

Fa uns dies, vaig sentir a una persona molt important per mi com deia que sentia malestar pel fet de no trobar un canal d’expressió amb el que se sentís còmode per transmetre als altres tot allò que tenia dins, que tenia necessitat de transmetre pensaments i opinions, i no trobava la manera....
Em va afectar....vaig veure la seva impotència als ulls...la seva ràbia per voler expressar i no saber com fer-ho...de fet amb aquella mirada estava expressant moltes coses potser sense ser-ne conscient...i a mi em va arribar sens dubte!

Allò em va fer pensar molt...em va ressonar moltíssim...fa 6 anys la meva mare es va quedar sense parla degut a un ictus...i us asseguro que conec aquesta mirada d’impotència per no poder dir ni parlar, i no es tracta de comparar un cas amb l’altre, està clar que en el cas de la meva mare hi ha una impossibilitat física i ella ha hagut de trobar altres maneres d'expressar-se per força, sinó de ser conscient si això em ressona o no tot i no tenir aquesta impossibilitat física...Penso que molts ens hi podriem sentir identificats d’alguna manera o una altra...la persona que comento per exemple...o jo personalment m’he sentit així i m’hi continuo sentint en moltes ocasions...I perquè? Quants cops he volgut expressar una cosa i no ho he fet x no saber com fer-ho? Quants cops no m’he atrevit a parlar per por a fer el ridícul pensant que no dominava aquest art de la oratòria? Quants cops no he parlat per no trobar les paraules adequades...i m’he empassat tot allò que volia dir?...Quants cops he sentit que les meves opinions, emocions o sentiments no arribaven com jo volia a qui anaven dirigides per la meva incapacitat d'expressar-les o per la incapacitat de l'altre d'entendre-les? Són aquests motius suficients per deixar de dir o expressar?...Només poden dir els que saben “parlar”?

Hem nascut en una societat on es dóna molt poder a la paraula, quasi bé diria que se li dóna “inmunitat”; hi ha molts bons oradors, però quants d’aquests comuniquen amb paraules buides de significat? Quants d'ells comuniquen realment desde dins? N’hi ha molts que tot i parlar molt bé a mi no m’arriben...perquè? Estem parlant d’ Expressar de veritat o simplement de Parlar?...perquè en molts casos parlar no té res a veure amb Expressar i ni molt menys amb Arribar.

Està clar que parlar doncs no és l’única manera d’expressar-se...de fet hi ha coses impossibles de transmetre mitjançant la paraula...hi ha sentiments, sensacions, emocions, actituds i pensaments que no es poden descriure amb paraules...i amb això no li vull treure importància a la paraula perquè ben usada és una eïna potentíssima.

Tots tenim coses importants (almenys per nosaltres) i interessants a comunicar, a expressar, a compartir i hem de provar de fer-ho...el món es perd una gran part de nosaltres si no ho fem. Jo ja estic farta de fer autèntics discursos sola a la dutxa perquè sé que ningú em jutjarà, o de callar-me el que penso quan tinc la necessitat de fer-ho, o guardar-me per mi les meves idees i els meus pensaments quan penso que són genials...o direu que no us ha passat mai? 
Ens podem expressar usant la veu, però també podem escriure (jo provo de fer-ho ara mateix), podem comunicar mitjançant imatges audiovisuals, un dibuix, una carícia, una abraçada, una mirada, una fotografia, un somriure, una llàgrima, un gest, una acció, un regal, una peça artística, una cançó, un ball...se m’ocurreixen moltes formes d’expressar-se al món que ens rodeja, i a aquestes li podria sumar totes les que no se m’ocurreixen...però el realment important és buscar el canal en el que un se senti còmode fent-ho, i encara potser més important és estar alerta a com ho fan les persones que ens envolten i ens importen...perquè potser la meva manera d’expressar-me de veritat no és la mateixa que per la persona que tinc al davant...i el vertader repte i alhora encant recau en saber-ho captar i apreciar. No vivim sols, de la manera que sigui però comuniquem-nos!