Passejant fa uns dies pel bosc amb una amiga vam
observar una cosa molt curiosa…allí a dalt a la soledat de la muntanya, en un
dia assolellat i en un ambient d’absoluta pau ens vam creuar amb algunes
persones que no ens van saludar, ni mirar tan sols.
Personalment em va xocar el fet i em vaig preguntar
què és el que passaria en el dia a dia a la ciutat en condicions
diferents?
Així que fent honor a la meva ment curiosa i a la
meva capacitat d'observació se'm va ocórrer fer un petit experiment durant una
setmana, poc científic però molt real, val a dir-ho. I així ho vaig fer.
Durant els 5 dies de la setmana següent em vaig
proposar recórrer el tram de 7 xamfrans i uns 15 minuts de durada que separa
casa meva de la plaça on porto el gos a passejar cada matí, d'una manera
diferent a l'habitual. Concretament amb un somriure d'orella a orella i amb
l'objectiu d'intentar creuar una mirada amb cadascuna de les persones amb les
que em topés pel camí i desitjar-los un bon dia!
A priori agradable i senzill oi?
Heu observat mai les cares de la gent a primera
hora del matí? Doncs jo després d'aquest petit experiment casolà…us asseguro
que m'he quedat ben esgarrifada, tenint en compte que em vaig creuar amb una
mitjana de 30 persones per dia.
Què vaig observar?
Per començar la majoria de cares a quarts de nou
del matí són ben grises (per englobar-ho d'alguna manera les anomenaré així)…em
refereixo a cares inexpressives i apagades algunes, estressades i enfadades
altres, és a dir, la majoria força distants del que entendríem per una
expressió agradable i somrient! Increïble, no creieu? Bé, almenys a mi em va
sobtar.
I encara filant més prim, d'aquesta gran quantitat
de cares grises, la gran majoria caminava mirant al terra, així que tampoc
facilitaven ni buscaven cap mena d'interacció….
Què va passar?
Doncs que en la majoria de les ocasions no vaig
poder creuar mirada, mostrar el meu somriure i ni molt menys desitjar el bon
dia a la persona amb la que em creuava. De les poques persones que em van mirar
durant els 5 dies, la majoria de seguida van desviar la mirada (intueixo que
s'espantaven del meu somriure o simplement que no volien interactuar). I en 4
cops contats em vaig creuar amb persones que somreien i tornaven la salutació
amablement (i quina sensació més agradable, us ho asseguro).
Què en trec de tot això?
No critico i encara menys em distancio d'aquesta
condició de posat gris generalitzat, estic segura que en moltes ocasions jo he
estat i segueixo sent una d'aquestes cares grises i apagades que mirava al
terra a primera hora del matí, i és totalment lícit i respectable, som éssers
emocionals i el món interior de cadascú és el que és, totes les emocions s'han
de viure i sobretot respectar.
Però el que realment em fa reflexionar, més enllà
d'observar la gran quantitat de cares grises (que és un tema més que preocupant
i per reflexionar-hi a fons), és el fet que en una societat que conviu o que
hauria de conviure donat que som éssers socials per naturalesa, hi hagi aquesta
poca interacció, aquesta falta de relació amb el món que ens envolta, amb la
gent que em creuo i amb allò que em rodeja.
Ens necessitem els uns als altres, de fet és en les
relacions amb altres on tenim l'oportunitat d'aprendre i de créixer, i encara
més enllà…la relació amb els altres ens pot ajudar a conèixer-nos més a nosaltres
mateixos.
Tot això em fa pensar que potser és un petit reflex
del que som com a societat en moltes ocasions…Ens costa potser posar-nos al
lloc dels altres? Ens costa mobilitzar-nos i lluitar per les coses fins que no
ens afecten realment de ple a nosaltres? No tenim la capacitat d'observar amb
atenció les coses que passen al nostre voltant? Ens escoltem els uns als
altres?
Les emocions es contagien, això és un fet…aleshores
jo em pregunto: Què ens estem contagiant els uns als altres? Sóc conscient del
que transmeto? Sóc capaç de deixar-me contagiar d'emocions positives d'altres
quan no estic bé? Dono per normal i acceptat que l'emoció natural a aquesta
hora del matí és d'apatia, falta d'energia, preocupació, estrès, etc. i me’n
deixo contagiar? O pel contrari, si em sento feliç, comparteixo la meva
felicitat amb el món?
Només un últim detall, el meu somriure va ser capaç
de transformar la cara grisa d'un parell de persones en un magnífic somriure, un resultat discret però suficient per alegrar-me i poder comprovar en primera persona que és
possible aquest contagi…
Em pregunto doncs si tots plegats podríem ser una
mica més conscients de què és allò que anem contagiant pel món i que allò que
transmetem és alhora el que rebem dels altres, tenir un punt de responsabilitat
personal i provar d’ajudar-nos mútuament contagiant-nos VIRUS POSITIUS i
actituds positives entre tots com a societat, en comptes d'esperar que ho facin
els altres o que les coses canviïn per si soles i per art de màgia no?
Les nostres emocions impacten de manera considerable en el nostre entorn i en
la qualitat de les nostres relacions encara que no en siguem conscients, així
que el canvi ha de començar dins d’un mateix i això és un qüestió d’ACTITUD.
