Ningú ha dit mai que la vida sigui un camí de roses. Doncs això pensava
jo amb 27 anys...bé...potser no un camí de roses però la meva vida no m’havia
anat pas malament...moments de tot, però cap història prou negativa o estressant
per enfonsar-me, o per fer-me plantejar que a vegades hi ha situacions que ens
superen, per les quals no estem preparats i que poden portar als límits les
nostres emocions encara que no ho vulguem. Dels aconteixements que explicaré a
continuació, i dels mesos (o anys) posteriors al mateix fet, n’extrec dues
grans lliçons...la primera és que no podem controlar tot el que ens envolta (molts
cops creiem que si, però la realitat no sempre depèn de nosaltres)...i la
segona i encara més important és que tot i no poder controlar la nostra
realitat i el nostre entorn en la seva totalitat, si que podem aprendre a
gestionar les nostres emocions i la forma en que aquesta realitat i aquest
entorn impacta sobre nosaltres.
Em vaig adonar d’això un 16 d’agost de 2007, quan en primeríssima
persona i en directe vaig ser testimoni de com la meva mare patia un ictus o
embòlia cerebral.
Em costa trobar paraules encara per descriure aquell moment...de fet és
el primer cop que intento explicar-ho per escrit i puc contar amb els dits de
les mans els cops que ho he intentat verbalitzar. És molt difícil per mi descriure
les emocions i més si són negatives, la veritat és que això no ens ensenyen a
fer-ho...
Estava en una cala remota de l’illa de Sicília, junt amb la meva
família. Recordo que feia molta calor i tot i que la cala no era gaire acollidora,
la sensació era de calma...estàvem sols. Jo em trobava ajaguda sobre la
tovallola mirant el mar i pensant en les meves coses...quan de sobte vaig
observar com la meva mare, que havia anat a refrescar-se a l’aigua, tot estant
dins l’aigua encara i sortint-ne d’ella patia una transformació brutal.
Observant-la vaig tenir una visió molt extranya...em va donar la sensació que
no era ella...alguna cosa passava dins seu. La cara li va canviar de cop, la
musculatura facial se li va destensar i afluixar d’una manera extrema,
quedant-li la cara sense cap mena d’expressió. La seva mirada es va perdre i
els seus ulls indicaven desorientació...ella seguia caminant cap endavant per
inèrcia però sense rumb....els ulls buscaven cap a totes direccions i cap a
ninguna direcció alhora...com si no hi fos...només les seves cames la
sustentaven en peu. Els braços els tenia
totalment caiguts i cada cop caminava més lenta. Els seus llavis
indicaven que volia verbalitzar alguna cosa però no podia.
Totes aquestes accions van succeir en pocs segons...segons
interminables per mi...però suficients per apreciar que allò no era normal i
que alguna cosa no anava bé. El cor se’m va accelerar de cop i el meu cap no
parava, intentant trobar una explicació a allò que els meus ulls observaven...
Diuen que en moments crítics cada persona reacciona de forma
diferent...doncs jo no sé si per la meva falta d’experìencia davant situacions
estressants, o bé per no saber gestionar les meves emocions o simplement perquè
la realitat em va superar, em vaig quedar totalment bloquejada. La incertesa, la
por, el malestar que em va generar el que estava veient em va paralitzar per
complert.
Després amb el temps he intentat tornar mentalment a aquell instant i
entendre la meva resposta i sempre arribo a la mateixa conclusió, i és que la
realitat em va descol.locar, els meus esquemes mentals no contemplaven una situació
com la que estava observant, era totalment desconeguda per mi, no estava
preparada per veure allò...i l’emoció que em va desencadenar va ser tan extrema
que em va superar i em va immobilitzar...com si el meu cap volgués negar el que
estava veient., com si el meu cos no trobés l’emoció necessària per aquell
moment. A vegades no reaccionem com ens agradaria i a vegades l’emoció és tan
forta que no tenim control sobre ella ni sobre nosaltres mateixos. Està clar
que m’hagués agradat reaccionar d’una altra manera...potser de forma més
madura, potser sabent com actuar, potser corrent a buscar-la...però no vaig
poder, i l’únic que vaig ser capaç de fer va ser un crit....un crit
d’angoixa...un crit d’auxili...que almenys va ser suficient perquè la resta de
membres de la meva família s’assabentessin del que estava succeïnt.
Va ser en aquest precís instant on va començar una contra-rellotge
brutal d’aconteixements, els quals no entraré a explicar per no allargar aquest
escrit. Només vull incidir en el fet que la meva mare es va acabar
“desenxufant” per complert...el seu cor bategava però ella no hi era...però
gràcies a l’esforç de tots va poder ser traslladada a l’hospital més proper de
la mateixa illa en pocs minuts.
Després d’unes hores d’incertesa, por, angoixa i sense saber res d’ella
a la sala d’espera d’urgències, per fi ens van deixar entrar a veure-la. La
meva primera sensació va ser de xoc. Estava estirada, encara amb el banyador i
els peus plens de sorra. Totalment immòbil, seguia sense cap mena d’expressió
facial, sense to muscular ni a la cara ni al cos...semblava una altra persona.
L’únic que movia, i de forma molt lleugera era el cap i el braç esquerre. Cap
paraula, cap so, cap gest. Semblava voler parlar però no podia.
Vaig tenir un instant d’angoixa, vaig témer el pitjor, vaig pensar que
no hi era i que la perdríem....li vaig agafar la mà...i de sobte un raig de
llum va entrar per la finestra.....dels seus ulls van començar a sortir unes
llàgrimes i vaig notar com la seva mà estrenyia lleugerament la meva i els seus
ulls s’enfocaven als meus....i llavors vaig ser conscient de que la meva mare
hi era, la meva mare em reconeixia, i tot i que devia estar patint, estava
lluitant per sortir d’aquell estat. Vaig tenir la intuïció i la certesa de que la meva mare no es donaria
per vençuda, de que lluitaria dia a dia i que ens donaria una lliçó a tots
plegats del que implica tenir ganes de viure, superar-se i trobar la força i
l’energia suficients dins d’un mateix per sortir endavant. I així està sent,
després de cinc anys ha recuperat moltes facultats, i d’altres, entre elles la
parla, li han quedat molt alterades...però sigui com sigui, la seva constància,
positivisme, ganes i esforç ens fan veure als altres que mai es pot tirar la
tovallola!!
Gràcies mamà....ets i seràs sempre un exemple per mi. Ets graaaan!!
T’estimo!!!
