Aprenent a gestionar emocions...

Ningú ha dit mai que la vida sigui un camí de roses. Doncs això pensava jo amb 27 anys...bé...potser no un camí de roses però la meva vida no m’havia anat pas malament...moments de tot, però cap història prou negativa o estressant per enfonsar-me, o per fer-me plantejar que a vegades hi ha situacions que ens superen, per les quals no estem preparats i que poden portar als límits les nostres emocions encara que no ho vulguem. Dels aconteixements que explicaré a continuació, i dels mesos (o anys) posteriors al mateix fet, n’extrec dues grans lliçons...la primera és que no podem controlar tot el que ens envolta (molts cops creiem que si, però la realitat no sempre depèn de nosaltres)...i la segona i encara més important és que tot i no poder controlar la nostra realitat i el nostre entorn en la seva totalitat, si que podem aprendre a gestionar les nostres emocions i la forma en que aquesta realitat i aquest entorn impacta sobre nosaltres.

Em vaig adonar d’això un 16 d’agost de 2007, quan en primeríssima persona i en directe vaig ser testimoni de com la meva mare patia un ictus o embòlia cerebral.

Em costa trobar paraules encara per descriure aquell moment...de fet és el primer cop que intento explicar-ho per escrit i puc contar amb els dits de les mans els cops que ho he intentat verbalitzar. És molt difícil per mi descriure les emocions i més si són negatives, la veritat és que això no ens ensenyen a fer-ho...

Estava en una cala remota de l’illa de Sicília, junt amb la meva família. Recordo que feia molta calor i tot i que la cala no era gaire acollidora, la sensació era de calma...estàvem sols. Jo em trobava ajaguda sobre la tovallola mirant el mar i pensant en les meves coses...quan de sobte vaig observar com la meva mare, que havia anat a refrescar-se a l’aigua, tot estant dins l’aigua encara i sortint-ne d’ella patia una transformació brutal. Observant-la vaig tenir una visió molt extranya...em va donar la sensació que no era ella...alguna cosa passava dins seu. La cara li va canviar de cop, la musculatura facial se li va destensar i afluixar d’una manera extrema, quedant-li la cara sense cap mena d’expressió. La seva mirada es va perdre i els seus ulls indicaven desorientació...ella seguia caminant cap endavant per inèrcia però sense rumb....els ulls buscaven cap a totes direccions i cap a ninguna direcció alhora...com si no hi fos...només les seves cames la sustentaven en peu. Els braços els tenia  totalment caiguts i cada cop caminava més lenta. Els seus llavis indicaven que volia verbalitzar alguna cosa però no podia.

Totes aquestes accions van succeir en pocs segons...segons interminables per mi...però suficients per apreciar que allò no era normal i que alguna cosa no anava bé. El cor se’m va accelerar de cop i el meu cap no parava, intentant trobar una explicació a allò que els meus ulls observaven...

Diuen que en moments crítics cada persona reacciona de forma diferent...doncs jo no sé si per la meva falta d’experìencia davant situacions estressants, o bé per no saber gestionar les meves emocions o simplement perquè la realitat em va superar, em vaig quedar totalment bloquejada. La incertesa, la por, el malestar que em va generar el que estava veient em va paralitzar per complert.

Després amb el temps he intentat tornar mentalment a aquell instant i entendre la meva resposta i sempre arribo a la mateixa conclusió, i és que la realitat em va descol.locar, els meus esquemes mentals no contemplaven una situació com la que estava observant, era totalment desconeguda per mi, no estava preparada per veure allò...i l’emoció que em va desencadenar va ser tan extrema que em va superar i em va immobilitzar...com si el meu cap volgués negar el que estava veient., com si el meu cos no trobés l’emoció necessària per aquell moment. A vegades no reaccionem com ens agradaria i a vegades l’emoció és tan forta que no tenim control sobre ella ni sobre nosaltres mateixos. Està clar que m’hagués agradat reaccionar d’una altra manera...potser de forma més madura, potser sabent com actuar, potser corrent a buscar-la...però no vaig poder, i l’únic que vaig ser capaç de fer va ser un crit....un crit d’angoixa...un crit d’auxili...que almenys va ser suficient perquè la resta de membres de la meva família s’assabentessin del que estava succeïnt.

Va ser en aquest precís instant on va començar una contra-rellotge brutal d’aconteixements, els quals no entraré a explicar per no allargar aquest escrit. Només vull incidir en el fet que la meva mare es va acabar “desenxufant” per complert...el seu cor bategava però ella no hi era...però gràcies a l’esforç de tots va poder ser traslladada a l’hospital més proper de la mateixa illa en pocs minuts.

Després d’unes hores d’incertesa, por, angoixa i sense saber res d’ella a la sala d’espera d’urgències, per fi ens van deixar entrar a veure-la. La meva primera sensació va ser de xoc. Estava estirada, encara amb el banyador i els peus plens de sorra. Totalment immòbil, seguia sense cap mena d’expressió facial, sense to muscular ni a la cara ni al cos...semblava una altra persona. L’únic que movia, i de forma molt lleugera era el cap i el braç esquerre. Cap paraula, cap so, cap gest. Semblava voler parlar però no podia.

Vaig tenir un instant d’angoixa, vaig témer el pitjor, vaig pensar que no hi era i que la perdríem....li vaig agafar la mà...i de sobte un raig de llum va entrar per la finestra.....dels seus ulls van començar a sortir unes llàgrimes i vaig notar com la seva mà estrenyia lleugerament la meva i els seus ulls s’enfocaven als meus....i llavors vaig ser conscient de que la meva mare hi era, la meva mare em reconeixia, i tot i que devia estar patint, estava lluitant per sortir d’aquell estat. Vaig tenir la intuïció i la certesa de que la meva mare no es donaria per vençuda, de que lluitaria dia a dia i que ens donaria una lliçó a tots plegats del que implica tenir ganes de viure, superar-se i trobar la força i l’energia suficients dins d’un mateix per sortir endavant. I així està sent, després de cinc anys ha recuperat moltes facultats, i d’altres, entre elles la parla, li han quedat molt alterades...però sigui com sigui, la seva constància, positivisme, ganes i esforç ens fan veure als altres que mai es pot tirar la tovallola!!

Gràcies mamà....ets i seràs sempre un exemple per mi. Ets graaaan!! T’estimo!!!