Quin perill té això d’ “ANAR FENT”…

Fa uns mesos, quan em trobava algú i em preguntaven “Què tal Pisu, com va tot?”…jo solia contestar: “Bé…vaig fent”. Parlant sobre aquest tema amb altra gent i observant les respostes en altres persones he arribat a la conclusió de que és una expressió força recurrent...segur que tu mateix l’hauràs utilitzat en alguna ocasió...o m’equivoco?

Aparentment és una resposta neutra; i perquè dic aparentment? Perquè sota aquesta aparent neutralitat s’hi poden amagar moltes coses.

“ANAR FENT” pot ser una bona resposta si la utilitzo de forma conscient...per exemple si no tinc ganes de parlar en aquell moment; és una resposta cordial que no em compromet a explicar res que no em vingui de gust explicar a la persona que tinc davant donat que dóna per acabada la meva intervenció; ”anar fent” també pot ser una bona resposta quan estic en un moment emocional planer, estàtic i de tranquil·litat, donat que no mostra cap estat anímic que sobresurti (ni el bo ni el dolent) i per tant no dóna peu a més preguntes. Fins aquí cap problema.

Però què passa quan el “vaig fent” implica que realment no tenim RES A EXPLICAR...o quan tenim POR A RELACIONAR-NOS amb qui tenim davant...o quan sota l’aparent neutralitat de la resposta hi ha EMOCIONS CONTINGUDES que no volem afrontar, remoure o mostrar??

És un bon treball personal doncs plantejar-se quina classe de “vaig fent” estic utilitzant. 

Pot ser molt perillós no tenir RES A EXPLICAR...i ho distingeixo del no tenir ganes d’explicar, que és una decisió voluntària en un moment determinat i que és molt diferent. No tenir res a explicar implica que a la teva vida no hi ha res que sobresurti, no hi ha quelcom suficientment interessant, res que et faci diferent, únic i que puguis explicar...és a dir, que vagueges per la vida a remolc d’altres o a remolc de les circumstàncies del moment i que deixes que la mateixa vida et vagi portant...i per això dic que pot ser molt perillós. La vida està per viure-la, però també per dirigir-la cap allí des d’on la vols viure. En el meu cas, em vaig adonar que quan contestava “vaig fent” precisament estava instal·lada en aquest paper...un paper còmode i segur però que alhora no em permetia ser la protagonista...actuava segons el que tocava, segons el que estava preestablert...i ja m’estava bé...fins que vaig adonar-me que amb allò no en tenia prou. La meva vida és molt valuosa i és única, com la de tothom, i tinc moltes coses a explicar, a fer, a viure...i vull fer-ho d’una forma autèntica i conscient...ja és hora de deixar d’anar fent...

Tenir POR A RELACIONAR-SE també pot ser un pèl perillós...i en aquest cas ho distingeixo del tenir ganes d’estar sol, gaudir de la soledat i de l’estar amb un mateix, que és una decisió conscient, normal i necessària en certs moments. Però tenir por a relacionar-se és una altra història. Som éssers socials, estem fets per viure en contacte amb els altres, estem connectats els uns amb els altres...de fet és en el contacte amb els altres on ens enriquim d’experiències, on sentim emocions (positives o negatives però a la fi emocions), on aprenem, on compartim, on creixem...Jo reconec que he sentit aquesta por a relacionar-me en algun moment de la meva vida, he sentit por a mostrar la meva vulnerabilitat, he sentit por a la opinió i judici dels altres...A vegades per culpa d’aquesta por no ens relacionem, ens aïllem...i amb això ens neguem la possibilitat de seguir creixent com a individus, perquè és precisament en la relació amb els altres on ens enriquim de valors i experiències...tots tenim coses a donar al món, però es tracta d’una relació bidireccional on també podem aprendre molt dels altres!

Per últim, si en algun moment has respost “vaig fent” com a via ràpida per evitar mostrar o remoure EMOCIONS CONTINGUDES, seria convenient que t’aturis un moment i siguis conscient que l’emoció continguda ha d’acabar sortint per algun lloc. A vegades no és fàcil enfrontar-se a certes històries...però jo no crec en l’expressió “el temps ho cura tot”....aquesta expressió només serveix si paral·lelament hi ha un treball personal per “curar-ho”. A mi personalment, no m’ha servit mai amagar o contenir emocions pensant que així desapareixerien...és més...quan ho he fet, aquestes han acabat sortint amb molta més intensitat de la que m’hagués agradat. 

Però en fi, aquestes només són algunes reflexions personals; a mi m’han servit per ser una mica més conscient d’allò que s’amagava sota l’aparent neutralitat del “vaig fent”...m’han servit per adonar-me’n que anava a remolc, que no estava dirigint la meva vida cap a on volia...i el primer pas per poder fer un canvi sempre és prendre consciència d’allò que no ens agrada...així que benvingudes siguin les reflexions. El llenguatge que usem cap als altres té molt a veure amb allò que ens estem dient a nosaltres mateixos...i a vegades sota una innocent i aparent neutralitat d'una expressió s'hi poden amagar moltes coses...potser li hauríem de donar una mica més d’importància no creieu?

Fent les paus amb el bàsquet...

A la vida, prenem moltes decisions...i prendre decisions sovint ens provoca por, por a equivocar-nos, a no decidir correctament....és per això que moltes vegades quan prenem una decisió, ens justifiquem o necessitem justificar-nos, necessitem trobar una explicació racional que ens recolzi la decisió que hem pres.

Fa exactament 8 mesos, vaig prendre una decisió important per mi...concretament vaig decidir fer allò que s’anomena “penjar les bótes”….alguns ja ho haureu “patit”…d’altres encara us queda temps…o no tant…i la resta, els que no tingueu res a veure amb el bàsquet inclús us pot sonar a xino…

Què entenc jo per penjar les bótes??...doncs per mi és una presa de decisió voluntària de deixar de practicar bàsquet.

Aparentment sembla fàcil no?...prenc la decisió, ho deixo i punt! Però és clar, quan portes 20 anys de la teva vida, és a dir, més de la meitat, relacionada amb aquest esport, entrenant jugadors/es, sent-ne aficionada, practicant-lo com a jugadora (independentment del nivell competitiu), doncs la veritat és que fa una mica de respecte….sense adonar-te’n és un esport que t’atrapa, que t’estableix unes rutines, que et condiciona el teu entorn, el teu dia a dia i sobretot els teus caps de setmana, que forma part intrínseca de la teva vida….

Múltiples podrien ser els motius pels quals un dia decideixes posar punt (no poso punt i final perquè no m’agraden els finals) a tot això, però en el meu cas vaig prendre la decisió amb un pèl de ràbia cap al propi bàsquet...vaig culpar el bàsquet dels meus dolors d’esquena, vaig culpar-lo de no tenir caps de setmana lliures, vaig culpar-lo d’arribar a casa a les tantes del vespre entre setmana, etc...com he dit al principi...vaig justificar la meva decisió per sentir-me tranquil.la d’haver escollit correctament i què millor que carregar les culpes als altres i buscar excuses fora nostre que ens recolzin la nostra decisió?(quants cops ho fem per sentir-nos millor?)

Vaig culpar-lo tant que he estat fins i tot uns mesos força desconnectada d’ell...

I és ara, amb una altra perspectiva, més en fred, i en el meu procés de trobar-me, de connectar amb la meva essència...que me n’adono que no puc culpar al bàsquet de res...i que precisament és tot el contrari...que sóc qui sóc gràcies al bàsquet i que només puc estar-li agraïda.

 Aquest esport m’ha regalat moltíssimes coses....en primer lloc i per mi importantíssim, gràcies a ell he conegut i segueixo coneixent gent increïble, molta de la qual encara segueix i seguirà formant part de la meva vida afortunadament; el bàsquet també m’ha aportat moltíssims valors...valors com el sacrifici, la lluita, el treball, la constància, la superació, l’ambició, el companyerisme, el construir des de la il·lusió, el treball en equip, la importància de la comunicació, el respecte pels rivals, la generositat...i segur que me’n deixo molts...però en tot cas valors que em guardo com un tresor a la butxaca i que m’ajuden a ser millor persona i afrontar la vida de millor manera!

És per això que vull deixar constància que em vaig equivocar...i no pas en prendre la decisió de penjar les bótes, perquè prendre decisions forma part de la vida, de fet la vida no és més que una successió de decisions que prenem i no hi ha decisions correctes o incorrectes (“qui sap el que és bò o és dolent?”), sinó que em vaig equivocar justificant la meva decisió amb factors externs a mi, carregant-li les culpes al bàsquet del que no m’agradava en aquell moment, del que no em satisfeia o del que creia que havia de canviar.

Et demano disculpes...Bàsquet!! Gràcies per tot el que m’has ensenyat i m’has aportat...i gràcies per tot el que m’ensenyaràs i m’aportaràs...perquè com molt bé he dit abans, això no és un punt i final, és un punt i a part, i després d’aquest punt i a part comença una nova relació entre nosaltres dos...una relació diferent a l’anterior, però està clar que vull que segueixis formant part de la meva vida!!

I LOVE THIS GAME!!