Quin perill té això d’ “ANAR FENT”…

Fa uns mesos, quan em trobava algú i em preguntaven “Què tal Pisu, com va tot?”…jo solia contestar: “Bé…vaig fent”. Parlant sobre aquest tema amb altra gent i observant les respostes en altres persones he arribat a la conclusió de que és una expressió força recurrent...segur que tu mateix l’hauràs utilitzat en alguna ocasió...o m’equivoco?

Aparentment és una resposta neutra; i perquè dic aparentment? Perquè sota aquesta aparent neutralitat s’hi poden amagar moltes coses.

“ANAR FENT” pot ser una bona resposta si la utilitzo de forma conscient...per exemple si no tinc ganes de parlar en aquell moment; és una resposta cordial que no em compromet a explicar res que no em vingui de gust explicar a la persona que tinc davant donat que dóna per acabada la meva intervenció; ”anar fent” també pot ser una bona resposta quan estic en un moment emocional planer, estàtic i de tranquil·litat, donat que no mostra cap estat anímic que sobresurti (ni el bo ni el dolent) i per tant no dóna peu a més preguntes. Fins aquí cap problema.

Però què passa quan el “vaig fent” implica que realment no tenim RES A EXPLICAR...o quan tenim POR A RELACIONAR-NOS amb qui tenim davant...o quan sota l’aparent neutralitat de la resposta hi ha EMOCIONS CONTINGUDES que no volem afrontar, remoure o mostrar??

És un bon treball personal doncs plantejar-se quina classe de “vaig fent” estic utilitzant. 

Pot ser molt perillós no tenir RES A EXPLICAR...i ho distingeixo del no tenir ganes d’explicar, que és una decisió voluntària en un moment determinat i que és molt diferent. No tenir res a explicar implica que a la teva vida no hi ha res que sobresurti, no hi ha quelcom suficientment interessant, res que et faci diferent, únic i que puguis explicar...és a dir, que vagueges per la vida a remolc d’altres o a remolc de les circumstàncies del moment i que deixes que la mateixa vida et vagi portant...i per això dic que pot ser molt perillós. La vida està per viure-la, però també per dirigir-la cap allí des d’on la vols viure. En el meu cas, em vaig adonar que quan contestava “vaig fent” precisament estava instal·lada en aquest paper...un paper còmode i segur però que alhora no em permetia ser la protagonista...actuava segons el que tocava, segons el que estava preestablert...i ja m’estava bé...fins que vaig adonar-me que amb allò no en tenia prou. La meva vida és molt valuosa i és única, com la de tothom, i tinc moltes coses a explicar, a fer, a viure...i vull fer-ho d’una forma autèntica i conscient...ja és hora de deixar d’anar fent...

Tenir POR A RELACIONAR-SE també pot ser un pèl perillós...i en aquest cas ho distingeixo del tenir ganes d’estar sol, gaudir de la soledat i de l’estar amb un mateix, que és una decisió conscient, normal i necessària en certs moments. Però tenir por a relacionar-se és una altra història. Som éssers socials, estem fets per viure en contacte amb els altres, estem connectats els uns amb els altres...de fet és en el contacte amb els altres on ens enriquim d’experiències, on sentim emocions (positives o negatives però a la fi emocions), on aprenem, on compartim, on creixem...Jo reconec que he sentit aquesta por a relacionar-me en algun moment de la meva vida, he sentit por a mostrar la meva vulnerabilitat, he sentit por a la opinió i judici dels altres...A vegades per culpa d’aquesta por no ens relacionem, ens aïllem...i amb això ens neguem la possibilitat de seguir creixent com a individus, perquè és precisament en la relació amb els altres on ens enriquim de valors i experiències...tots tenim coses a donar al món, però es tracta d’una relació bidireccional on també podem aprendre molt dels altres!

Per últim, si en algun moment has respost “vaig fent” com a via ràpida per evitar mostrar o remoure EMOCIONS CONTINGUDES, seria convenient que t’aturis un moment i siguis conscient que l’emoció continguda ha d’acabar sortint per algun lloc. A vegades no és fàcil enfrontar-se a certes històries...però jo no crec en l’expressió “el temps ho cura tot”....aquesta expressió només serveix si paral·lelament hi ha un treball personal per “curar-ho”. A mi personalment, no m’ha servit mai amagar o contenir emocions pensant que així desapareixerien...és més...quan ho he fet, aquestes han acabat sortint amb molta més intensitat de la que m’hagués agradat. 

Però en fi, aquestes només són algunes reflexions personals; a mi m’han servit per ser una mica més conscient d’allò que s’amagava sota l’aparent neutralitat del “vaig fent”...m’han servit per adonar-me’n que anava a remolc, que no estava dirigint la meva vida cap a on volia...i el primer pas per poder fer un canvi sempre és prendre consciència d’allò que no ens agrada...així que benvingudes siguin les reflexions. El llenguatge que usem cap als altres té molt a veure amb allò que ens estem dient a nosaltres mateixos...i a vegades sota una innocent i aparent neutralitat d'una expressió s'hi poden amagar moltes coses...potser li hauríem de donar una mica més d’importància no creieu?