Virus positius o virus negatius?

Passejant fa uns dies pel bosc amb una amiga vam observar una cosa molt curiosa…allí a dalt a la soledat de la muntanya, en un dia assolellat i en un ambient d’absoluta pau ens vam creuar amb algunes persones que no ens van saludar, ni mirar tan sols.

Personalment em va xocar el fet i em vaig preguntar què és el que passaria en el dia a dia a la ciutat en condicions diferents? 

Així que fent honor a la meva ment curiosa i a la meva capacitat d'observació se'm va ocórrer fer un petit experiment durant una setmana, poc científic però molt real, val a dir-ho. I així ho vaig fer. 

Durant els 5 dies de la setmana següent em vaig proposar recórrer el tram de 7 xamfrans i uns 15 minuts de durada que separa casa meva de la plaça on porto el gos a passejar cada matí, d'una manera diferent a l'habitual. Concretament amb un somriure d'orella a orella i amb l'objectiu d'intentar creuar una mirada amb cadascuna de les persones amb les que em topés pel camí i desitjar-los un bon dia!

A priori agradable i senzill oi?

Heu observat mai les cares de la gent a primera hora del matí? Doncs jo després d'aquest petit experiment casolà…us asseguro que m'he quedat ben esgarrifada, tenint en compte que em vaig creuar amb una mitjana de 30 persones per dia.

Què vaig observar?

Per començar la majoria de cares a quarts de nou del matí són ben grises (per englobar-ho d'alguna manera les anomenaré així)…em refereixo a cares inexpressives i apagades algunes, estressades i enfadades altres, és a dir, la majoria força distants del que entendríem per una expressió agradable i somrient! Increïble, no creieu? Bé, almenys a mi em va sobtar.

I encara filant més prim, d'aquesta gran quantitat de cares grises, la gran majoria caminava mirant al terra, així que tampoc facilitaven ni buscaven cap mena d'interacció….

Què va passar?

Doncs que en la majoria de les ocasions no vaig poder creuar mirada, mostrar el meu somriure i ni molt menys desitjar el bon dia a la persona amb la que em creuava. De les poques persones que em van mirar durant els 5 dies, la majoria de seguida van desviar la mirada (intueixo que s'espantaven del meu somriure o simplement que no volien interactuar). I en 4 cops contats em vaig creuar amb persones que somreien i tornaven la salutació amablement (i quina sensació més agradable, us ho asseguro).

Què en trec de tot això?

No critico i encara menys em distancio d'aquesta condició de posat gris generalitzat, estic segura que en moltes ocasions jo he estat i segueixo sent una d'aquestes cares grises i apagades que mirava al terra a primera hora del matí, i és totalment lícit i respectable, som éssers emocionals i el món interior de cadascú és el que és, totes les emocions s'han de viure i sobretot respectar.

Però el que realment em fa reflexionar, més enllà d'observar la gran quantitat de cares grises (que és un tema més que preocupant i per reflexionar-hi a fons), és el fet que en una societat que conviu o que hauria de conviure donat que som éssers socials per naturalesa, hi hagi aquesta poca interacció, aquesta falta de relació amb el món que ens envolta, amb la gent que em creuo i amb allò que em rodeja. 

Ens necessitem els uns als altres, de fet és en les relacions amb altres on tenim l'oportunitat d'aprendre i de créixer, i encara més enllà…la relació amb els altres ens pot ajudar a conèixer-nos més a nosaltres mateixos. 

Tot això em fa pensar que potser és un petit reflex del que som com a societat en moltes ocasions…Ens costa potser posar-nos al lloc dels altres? Ens costa mobilitzar-nos i lluitar per les coses fins que no ens afecten realment de ple a nosaltres? No tenim la capacitat d'observar amb atenció les coses que passen al nostre voltant? Ens escoltem els uns als altres?

Les emocions es contagien, això és un fet…aleshores jo em pregunto: Què ens estem contagiant els uns als altres? Sóc conscient del que transmeto? Sóc capaç de deixar-me contagiar d'emocions positives d'altres quan no estic bé? Dono per normal i acceptat que l'emoció natural a aquesta hora del matí és d'apatia, falta d'energia, preocupació, estrès, etc. i me’n deixo contagiar? O pel contrari, si em sento feliç, comparteixo la meva felicitat amb el món?

Només un últim detall, el meu somriure va ser capaç de transformar la cara grisa d'un parell de persones en un magnífic somriure, un resultat discret però suficient per alegrar-me i poder comprovar en primera persona que és possible aquest contagi…

Em pregunto doncs si tots plegats podríem ser una mica més conscients de què és allò que anem contagiant pel món i que allò que transmetem és alhora el que rebem dels altres, tenir un punt de responsabilitat personal i provar d’ajudar-nos mútuament contagiant-nos VIRUS POSITIUS i actituds positives entre tots com a societat, en comptes d'esperar que ho facin els altres o que les coses canviïn per si soles i per art de màgia no?  Les nostres emocions impacten de manera considerable en el nostre entorn i en la qualitat de les nostres relacions encara que no en siguem conscients, així que el canvi ha de començar dins d’un mateix i això és un qüestió d’ACTITUD.