Experimento…després existeixo!

"Toda mente debe aprender por sí misma la lección entera, debe recorrer todo el terreno. Lo que no ve, lo que no vive, no lo sabrá (R.W. Emerson)

Havia sentit moltes vegades històries del famós Camino de Santiago…que si era tota una experiència, que si coneixies molta gent interessant, que si era una autèntica prova física, que si era molt dur, etc...però sóc de les que pensa que per moltes històries que t'expliquin, per moltes pel.lícules que miris, per molts llibres que llegeixis, per molta teoria que t'ensenyin….la millor forma d'aprendre a la vida és FENT i EXPERIMENTANT…les vivències són úniques i molt personals, i res s'equipara a viure en primera persona una experiència…res!!

Fa cosa d'un parell de mesos vaig tenir l'oportunitat de fer un tram d'aquest camí tota sola, concretament el tram que va de Santiago de Compostela a Finisterre (un tram diferent, donat que comença on tothom acaba, i acaba a la fi del món davant del mar) i no ho vaig dubtar…uns dies per estar amb mi mateixa, moltes pors, més de 100Km. per davant i un gran repte per superar...

En primer lloc van aparèixer els interrogants sobre la part més física: el meu cos aguantarà caminar 7-8h diàries durant varis dies seguits?; l'esquena aguantarà el pes de la motxilla i el dolor de caminar tant? (pateixo una discopatia lumbar); em sortiran llagues als peus?; estic preparada físicament?; tindré alguna lesió?...

D'altra banda sorgien els interrogants més mentals-emocionals: em farà por estar totalment sola? em trobaré gent? i si em passa alguna cosa qui m'ajudarà? quan estigui cansada seré capaç de seguir o abandonaré? no conec el lloc, on dormiré, amb qui? i si em perdo?...

Bla-bla-bla…..me n'adono després de l'experiència que tots aquests interrogants i aquestes pors només eren això…collonades (com la majoria de cops a la vida)! Però com molt bé dic, tenia que passar per l'experiència per adonar-me'n…era l'única manera!

No entraré a explicar el meu viatge amb pèls i senyals (si algú s'anima i vol informació estaré encantada de fer-n'hi cinc cèntims), però si que tinc una necessitat, i és la de compartir algunes reflexions i imatges d'aquest mini viatge. Moltes poden resultar òbvies, però jo he necessitat experimentar-les per ser-ne totalment conscient. Escriure-les i resumir-les aquí, m'ajuda a fer-les encara més conscients i poder-les aplicar a la meva vida real...de fet això és el regal que m'enduc d'aquesta experiència del Camino, perquè m'obre les portes a nous aprenentatges. Aquí les deixo anar:

1- Davant de qualsevol repte, el més important és l'actitud amb la que l'afrontes.

Inici de l'aventura a Santiago. Nervis, però molta il.lusió.

Inici 2n.dia. Em fa mal tot i 32Km per davant. Positivisme!

2- Les multituds i el soroll em desconnecten, i la natura em connecta i em meravella. La naturalesa em dóna pau.

3- La importància de la presència, de l' Aquí i l'Ara i sobretot el gaudir de l'instant present. Me'n vaig adonar que el dolor físic m'avisava que no estava connectada amb el present i amb allò que succeïa, sinó que em connectava amb la raó. Quan gaudia del que l'entorn m'oferia i allò que el present em donava, el dolor passava a un segon pla.

5- La importància de la respiració i de seguir el propi ritme (no el d'altres). Per poder-ho aconseguir és clau respectar el silenci...escoltar-se el cos, els pensaments i les emocions. Ens informen contínuament de les nostres necessitats, són una guia, són la nostra guia. I sobretot, no trair aquest ritme per agradar als altres, és a dir respectar-se. Això va ser bàsic i importantíssim per superar tant el repte físic com mental.

7- L'expressió treure el Fuà…(alguns ja saben de què parlo…jeje…però pels que no l'entenguin, doncs seria el fet de treure el meu extra, és a dir, que quan ja no puc més obligar-me a treure una mica més...les meves reserves). Això em va ajudar en molts moments i em va fer veure que els meus límits me'ls posava jo mateixa…perquè en realitat aquests anaven molt més enllà del que imaginava. Tot és qüestió de voluntat i no tirar la tovallola, i us asseguro que les temptacions de fer-ho van ser nombroses.

8- Donar quan ho senti i sense esperar res a canvi...i perquè sigui sa i en equilibri, aquest cercle s'ha de tancar aprenent a rebre sense sentir-me obligada a retornar. Sembla obvi, però aquest va ser un gran aprenentatge que m'enduc. Vaig viure vàries situacions on vaig rebre molt de la gent que em vaig anar creuant…i sovint vaig sentir incomoditat per no poder-ho retornar…Va ser aleshores quan vaig adonar-me que jo estava donant molt al mateix moment, i estava donant d'altres maneres a les que rebia. Quan un dóna rep, però sovint d'allí on menys espera o d'allí on no ha donat! És un cercle en equilibri i que es retroalimenta, i on un ha de fer el primer pas.

9- No prejutjar, tothom té alguna cosa a ensenyar i a aportar. I aquesta la dedico als companys de viatge, a tots els que em vaig anar creuant, amb els que vaig compartir estones, converses, confidències, passos, diversió, punts de vista diferents, experiències i sobretot molts aprenentatges…el camí me'ls va oferir per diferents motius i em va mostrar que no importava la procedència, l'estatus social, el passat que arrosseguessin, ni amb què es guanyessin la vida...lo important eren ells, la seva essència, la seva autenticitat. De cadascú d'ells m'emporto alguna lliçó o alguna cosa nova, i els dono les gràcies, especialment a: Paolo, Fina, Claudio, Juanra, Vanesa, els 4 Murcianos, Massimo, Jessika i Antonio. "Las casualidades son como las islas, por debajo del mar están todas connnectadas"(Paolo)

10- Acceptació de la meva totalitat. Acceptar la meva part obscura…la meva ombra…perquè la tinc i forma part de mi. Em va acompanyar tot el camí, i ho segueix fent...així que l'accepto i l'abraço.

Volem llet de vaca gallega recent munyida!

11- Quan un desitja alguna cosa de veritat i hi posa tota l'energia, l'univers li acosta. És important posar-hi l'energia, l'esforç, la dedicació i el temps…les coses no arriben per art de màgia.

12- La importància de celebrar les victòries o reptes aconseguits, i encara més important…compartir l'alegria d'aconseguir-les amb altres...Diuen que la felicitat no és plena fins que es comparteix.

 

13- Necessitar menys, valorar més i agrair. Aquesta aventura em va servir per adonar-me que necessito ben poc per gaudir i sentir-me plena (menys del que pensava). També per valorar una mica més el que tinc, valorar-me a mi mateixa i la gent que m'envolta (agafar-ne distància em va fer valorar-ho). Per últim la importància d'agrair. Aprofito per agrair doncs als que em van empènyer a viure l'experiència, i els que em van respectar la decisió de fer-ho…i perquè no, també a les meves cames que em van permetre viure aquesta experiència. Gràcies!  

14- Deixar de buscar per trobar. Posar més energia en fluir i gaudir del camí, i no tant en la obsessió per trobar. Estar obert a les coses que van sorgint i ser flexible per canviar el pla en tot moment. Apreciar els matisos i no tenir por a prendre decisions.

15- Tot esforç té la seva recompensa. Sempre hi ha alguna cosa positiva a treure després d'un esforç...sempre hi ha algun aprenentatge o alguna experiència, potser no la que esperàvem, però sempre n'hi ha alguna. En el meu cas...la recompensa ha estat creure i estimar-me una mica més i gaudir molt de la meva pròpia companyia, és a dir, un autèntic regal!!

Magnífica posta de sol a Finisterre

Km. 0.0. Aquí tot acaba i tot comença alhora.

I una gran dosis d'energia!

 .